“A vegades també el silenci és de gran ajut; perquè en alguns moments no existeixen paraules per respondre als interrogants del qui pateix. La manca de paraules, però, es pot suplir per la compassió del qui hi és present i proper, del qui estima i estén la mà. No és cert que el silenci sigui un acte de rendició, al contrari, és un moment de força i d’amor.”

_Misericordia et misera (13)

“Podem comprovar que la Paraula de Déu no es mostra com una seqüència de tesis abstractes, sinó com una companya de viatge també per a les famílies que estan en crisi o enmig de dolor, i els mostra la meta del camí, quan Déu «eixugarà les llàgrimes dels seus ulls».”

_Amoris laetitia (22)

“Disculpa-ho tot, creu-ho tot, espera-ho tot, suporta-ho tot. D’aquesta manera, es remarca amb força el dinamisme contracultural de l’amor, capaç de fer front a qualsevol cosa que pugui amenaçar-lo.”

_Amoris laetitia (111)

“Molt sovint s’oblida que la difamació pot ser un gran pecat, una seriosa ofensa a Déu, quan afecta greument el bon nom dels altres, ocasionant-los danys molt difícils de reparar.”

_Amoris laetitia (112)

“Suportar amb esperit positiu totes les contrarietats (…) és mantenir-se ferm enmig d’un ambient hostil. No consisteix només en tolerar algunes coses molestes, sinó en quelcom més ampli: una resistència dinàmica i constant, capaç de superar qualsevol desafiament. És amor malgrat tot, fins i tot quan tot el context convida a una altra cosa.”

_Amoris laetitia (118)

“Moltes vegades un dels cònjuges no necessita una solució als seus problemes, sinó ser escoltat. Ha de sentir que s’ha percebut la seva pena, la seva desil·lusió, la seva por, la seva ira, la seva esperança, el seu somni.”

_Amoris laetitia (137)

“Cal ajudar a descobrir que una crisi superada no porta cap a una relació amb menor intensitat sinó a millorar, assentar i madurar el vi de la unió. No es conviu per ser cada vegada menys feliços, sinó per aprendre a ser feliços d’una manera nova. (…) De cap manera cal resignar-se a una corba descendent, a un deteriorament inevitable, a una suportable mediocritat.”

_Amoris laetitia (232)

“Cal reconèixer que hi ha casos en què la separació és inevitable. De vegades pot arribar a ser fins i tot moralment necessària, quan precisament es tracta de sostreure el cònjuge més feble, o els fills petits, de les ferides més greus causades per la prepotència i la violència, el desànim i l’explotació, l’alienitat i la indiferència. Però «s’ha de considerar com a remei extrem, després que qualsevol intent raonable hagi estat inútil» (Joan Pau II).”

_Amoris laetitia (241)